dilluns, 29 de febrer del 2016

CAOL 2016 - TIRADA ANIVERSARI 2016

Per: Jaume Montull Rué

28 DE FEBRER DE 2016

Com cada any en el CAOL, Club Arquers Olivella, celebrem el nostre aniversari com a club de tir amb arc en el qual reunim als nostres socis per a fer una tirada social de germanor. El Club fou fundat un 4 de desembre de 1993 i en aquesta edició, uns dies més tard de la data assenyalada, el Club celebrava el compliment dels seus primers 22 anys de vida.

En aquesta edició la modalitat de tirada escollida fou un Round “doble 70” consistent en tirar a diana tots els participants en una primera ronda de classificació. Una vegada acabada els quatre primers classificats de cada categoria (Instintiu, Longbow, Nu, Recorbat i Compost) es jugaran el torneig en eliminatòries consistents en semifinals i finals.

Tot i la pluja del dia anterior que deixà el camp de tir ben mullat i amb algun toll d'aigua el matí es presentà sec, parcialment assolellat i amb una mica d'aire sense ser important. Una bona notícia doncs ens esperàvem el pitjor i el cert es que el temps va respectar totalment la jornada.

Així doncs sobre les 09:00 hores del matí obrirem les instal·lacions del Club per a rebre als nostres socis participants en la tirada. Poc a poc, entre esmorzars i cafès, anaren muntant els seus arcs i començaren a fer els primers escalfaments i tirada de fletxes.

Una vegada fets els emparellaments començà la competició. Poc a poc van anant passant les diferents rondes fins arribar a tenir els quatre millors de cada modalitat que a la fi s'acabarien enfrontant per a determinar al guanyador del torneig de cada categoria.

De manera habitual en aquesta data de celebració de l'aniversari del Club es va procedir seguidament a atorgar els premis als guanyadors de les lligues socials de l'any anterior que foren sobre les modalitats de recorregut de bosc i "round" 900. Primerament es donaren els "pins" de puntuació en el "round" 900 que destaquen als arquers segons els punts aconseguits en les tirades per a continuació fer entrega dels trofeus de campions de "round" 900 i posteriorment de la modalitat de recorregut de bosc.

I com que no hi ha celebració sense àpat ni beguda finalitzarem la jornada amb un pica-pica de germanor que va ser molt de l'agrat dels nostres socis als qui desitgem un nou any d'èxits


Més fotos de la tirada a:




CAOL 2016 - FIRA ENTITATS OLIVELLA 2016

Per: Jaume Montull Rué

27 DE FEBRER DE 2016

En un nou apropament de la nostra entitat per a donar a conèixer i promocionar mes l'esport del tir amb arc a tothom, el Club Arquers Olivella va participar en la Fira d'Entitats d'Olivella que es va celebrar els dies 27 i 28 de febrer a l'entrada de la urbanització de Mas Milà.

La Fira es va situar sota una gran carpa que ocupava tota la zona d'aparcament que hi ha a l'entrada de la urbanització i al seu interior hi havia altres carpes més petites a mode d'estands, on a sota de cadascuna es trobaven totes des entitats de la vila representades.

L'interior de la gran carpa es completava amb una gran escenari i una barra de bar al costat del mateix i una zona de cuina i lavabos a l'exterior.

Entre tots els estands que hi havia vam trobar ven aviat el que havíem d'ocupar i que ens representava, tal i com deia en el cartell situat a la part superior del mateix. Vam guarnir l'estand amb dianes, de paper i volumètriques, i diferents tipus d'arcs al fons. A les parets vam penjar diverses fotos d'arquers tirant amb arc i damunt de la taula vam posar els cartells de les últimes tirades fetes al Club juntament amb tríptics informatius i una pantalla de tv que anava projectant, sense parar, més fotos sobre el tir amb arc.

Degut a la intensa pluja el muntatge va ser intermitent doncs la llum anava marxant i ens deixava quasi a les fosques en curts períodes de temps degut a l'aigua que queia fora. Quant tot estigué arreglat i a punt la Fira es va desenvolupar amb tota normalitat. Les autoritats municipals van fer la presentació de l'esdeveniment i en els estands començà l'activitat divulgadora de les seves activitats. Música i ball a l'escenari van amenitzar també la jornada que va concloure amb una festa amb música i ball dels 80ª i 90ª per a la participació i divertiment del públic assistent.



Més fotos d'aquest esdeveniment a:



divendres, 26 de febrer del 2016

DOUG EASTON; EL MONARCA DE LA FLETXA D'ALUMINI

Per: Jaume Montull Rué

Doug Easton va néixer el 1907. Quan tenia només 15 anys d'edat, en circumstàncies fortuïtes, James Douglas Easton, es va convertir en un entusiasta del tir amb arc. Fou en la tardor de 1921 que estava caçant prop de casa seva a Watsonville, a l'estat de Califòrnia, quan una escopeta que estava recolzada en un cotxe va caure i es va disparar ferint seriosament Doug en les dues cames. Durant l'any següent va estar confinat entre l'hospital i casa seva casa mentre es recuperava de l'accident.

Llavors un amic, per ajudar a Doug a passar el temps, li va regalar una còpia d'un nou llibre escrit pel Dr. Saxton T. Pope anomenat "La caça amb l'arc i la fletxa" i Doug Easton quedà enormement fascinat amb el tir amb arc. Tant fou la fascinació que, tan aviat com va poder, va començar a elaborar arcs de fusta de teix i fletxes de fusta de boscos de gra recte com el cedre i pi.

El seu excel·lent treball va ser reconegut amb rapidesa, especialment les seves fletxes, que aviat van ser considerades com les millors fletxes de torneig a tot el país.

Un fet curiós i agradable li va succeir als 17 anys. Doug es trobava al Golden Gate Park de San Francisco, on assistia a una filmació d'una ronda de tir amb arc, quan un home gran se li va apropar i el va felicitar per la seva artesania  Doug Easton li va donar les gracies i tot fent-li una encaixada de mans li digué que devia la seva feina a un llibre escrit per Saxton T. Pope. Moments més tard va saber que aquell home que li va allargar la mà i amb el que havia estat conversant, no era altre que el seu mentor, el mateix Dr. Saxton T. Pope

En 1922, Doug Easton va començar l'elaboració d'arcs personalitzats i fletxes de fusta de cedre a Watsonville. Tot i que ell produia les millors fletxes de cedre, utilitzades per els campions de tir amb arc de l'època, estava frustrat amb la inconsistència i la manca d'uniformitat dels eixos de fusta de les mateixes.

L'èxit de tir amb arc es va transformar per a Doug en un incipient negoci de fabricació que va seguir creixent fins que el 1932, quan el seu negoci 'havia superat la seva ubicació a Watsonville, es va traslladar a Los Angeles.

Durant aquest temps a Los Angeles, Doug va fer molt bons amics relacionats amb el tir amb arc com el famós bowhunter (caçador amb arc) i actor de Hollywood, Howard Hill. Resulta que Howard vivia prop del carrer on Doug tenia el seu negoci. Howard Hill i gairebé qualsevol altre arquer seriós i de prestigi ara estaven disparant fletxes de fusta de Doug.

Doug també es va decidir també a provar sort en la fabricació de puntes de caça per al seu negoci de tir amb arc durant l'any 1932. El disseny Broadhead fet per Doug era un disseny amb un cap forjat, actualment molt escàs per als col·leccionistes i que es pot trobar tant en la varietat Round Shoulder com en la varietat Bat-Winged Shoulder


En 1938, Doug va experimentar amb un altre disseny de punta de caça, que utilitza una fèrula d'alumini, i una fulla de pues. Aquesta punta de caça es coneguda com el Easton Barbed Aluminum. Aquesta Broadhead ("punta gran" en el món del tir amb arc) esta classificada com una de les més rares broadheads. conegudes per tots els col·leccionistes.

En la fabrica de Los Angeles fou on  Doug va fixar la seva atenció en l'alumini, com a recerca d'una alternativa a la fletxa de fusta, començant l'any 1939 amb la fabricació de fletxes d'aquest material. La resta, com es veurà, és història del tir amb arc doncs la popularitat dels eixos d'alumini Easton ràpidament s'estengueren i van créixer durant les dècades successives.

Un grapat de fletxes d'alumini de la primera sèrie de fletxes metàl·liques, fetes per Doug durant el primer any en aquest nou edifici, van ser donades a l'arquer Larry Hughes, el campió local. Larry va disparar aquestes fletxes amb molt èxit en diversos torneigs fins que al 1941, Larry va refermar a Doug que els seus instints sobre aquest material d'alumini eren correctes quan va guanyar el Campionat Nacional amb aquestes noves fletxes de metall.

Amb tot això, la Segona Guerra Mundial estava en la seva fase més vigorosa i l'alumini ja no estava disponible per a res que no estigues relacionat amb la guerra. Aquest fet va provocar que Doug posés fi als seus esforços per a perfeccionar aquesta nova fletxa fins al final de la guerra.

En el 1946, amb la guerra ja finalitzada de feia gairebé un any, l'alumini tornava a estar de nou a disposició del públic en quantitats suficients per que Doug comences de nou la seva recerca. No va passar molt de temps per que Doug desenvolupés un nou enduriment especial i el procés tèrmic que va donar lloc al primer eix de la fletxa d'alumini Easton marca registrada, el 24SRT-X.

En 1953, Doug estava ja segur de la seva capacitat per guanyar-se la vida en aquest negoci i va decidir que era el moment d'inscriure l'empresa sota el nom de Jas.D. Easton Archery.

Sorprenentment, Doug Easton va manegar aquest negoci en creixement per si mateix amb l'ajuda de la seva esposa, el seu fill petit James i alguns ajuts ocasionals a temps parcial, fins que al 1956 va contractar als seus dos primers empleats a temps complet. L'èxit de la 24SRT-X va ser tan ràpid en arribar que el 1957 Easton Archery ja s'estava quedant sense espai, i es va mudar de nou, aquesta vegada en un nou edifici de 10.000 metres quadrats a Van Nuys.

Doug Easton mai es va adormir en els llorers, El seu caracter inquiet el va dur a continuar experimentant amb un eix de fletxa d'alumini encara millor. En 1958, aquest esforç es va traduir en la introducció del millor eix de fletxa més venut de tots els temps, el XX75. De nou ja en el 1966, l'obra de Doug va aportar una altra nova innovació en eixos de fletxa, el popular X7.

Doug es va mantenir actiu en el negoci que porta el seu nom fins a la seva mort el 31 de desembre de 1972, un total de cinquanta anys després de fer el seu primer arc de teix i fletxa de cedre després de llegir un llibre que li va regalar un amic durant una estada a l'hospital. A la seva mort el substituí en l'empresa el seu fill James.




dijous, 25 de febrer del 2016

ELS ARQUERS TAMBÉ PARLEN: MARIA ELISA MONTSERRAT BATET

Per: Jaume Montull Rué

En aquesta ocasió una altra arquera vol deixar el seu punt de vista i les seves sensacions envers el tir amb arc. És sens dubte, apart de ser la meva dona i la meva debilitat, la persona amb qui més he tirat amb arc i a estat tot un plaer veure-la evolucionar des del moment que va agafar per primera vegada un arc fins avui


Nom de l'arquer i sobrenom que rep dins el tir amb arc:
MARIA ELISA MONTSERRAT BATET
Edat: 46 anys
Temps que porta com arquer: Des del 2004
Associació o Club al que pertany: Club Arquers Olivella (CAOL) i a Arquers i Companyia de la Flor de Lis (ARCOFLIS)
Pàgina web de l'associació o Club al que pertany: www.arcolivella.com i www.arcoflis.es

25 senzilles preguntes

1. Com decideix ser arquer, fou meditat o tal vegada la curiositat de provar alguna cosa nova:

Dons el cert es que va ser el meu marit el que em va introduir en aquest mon, ell és arquer i quan ens varem conèixer ho vaig provar, i des de llavors...

2. Quin es el tipus d'arc que fa servir més habitualment:

El longbow, tot i que n'he provat d'altres es l'arc que més m'agrada.

3. Amb una frase breu, quin sentiment li produeix sentir-se arquer:

Es una sensació fantàstica que tothom hauria d'experimentar.

4. Quants arcs té a casa seva. Descrigui'ls, modalitat, etc:

Dons a casa el que te diferents arcs es el meu marit, jo personalment des que soc arquera n'he tingut tres, dos Century i actualment un longbow Falco de 35 lliures.

5. La pregunta més estranya per part d'un espectador quan està tirant amb arc:

No se si es poden dir estranyes, però alguna vegada els nens m'han preguntat: la punta es de veritat?, la fletxa pot matar a algú?

6. Breument, una anècdota curiosa que hagi viscut amb el tir amb arc:

Dons un dia, ensenyat a tirar un nen, li vaig dir que obrís la ma per disparar la fletxa i en lloc d’obrir la ma que aguanta la corda va obrir la ma que aguantava l’arc.

7. Amb quin tipus de personatge arquer real, històric o de ficció se sent més identificat i per què:

Francament amb cap, tot i que Robin Hood, per allò de prendre als rics per donar als pobres, es el que em desperta més simpatia

8. El seu millor moment amb un arc a la mà:

Aquell en que la fletxa va exactament on tu vols que vagi

9. Que guarda més en el seu armari, roba d'arquer o roba de carrer:

Dons roba de carrer.

10. La fletxa o la ploma d'escriure, esculli a entre aquests dos objectes com a arma més letal:

Una fletxa ben tirada es letal però només fa mal a un únic objectiu, mentre que una ploma pot ser letal a un sol objectiu o a un número indeterminat d'objectius, per tant per mi, la ploma es molt més letal

11. La seva tirada o competició favorita:

No en tinc cap de favorita, m'agraden totes les que fan que torni a casa amb un bon record.

12. El perquè de ser arquer:

Perquè es un esport que no te edat, que pots practicar sol o amb companyia, a l'interior o a l'aire lliure, pots triar entre diferents tipus d'arcs que t'aporten sensacions diferents i a més, els arquers en general son gent mol maca.

13. Bosc, camp, sala, aire lliure, quina modalitat prefereix:

Totes son interessants, però personalment sense cap mena de dubte prefereixo el bosc.

14. Robin Hood, Guillem Tell o un indi, quin terme ha escoltat més vegades mentre tira amb arc:

Robin Hood

15. Un plaer de ser arquer:

Les sensacions que tens al plantar-te davant d'una diana amb el teu arc i la teva fletxa, no es pot descriure amb paraules, s'ha d'experimentar.

16. Que afegiria al tir amb arc en el nostre país:

Més difusió, crec que es un esport poc conegut.

17. Per el contrari que trauria:

Algunes normatives que personalment considero una mica absurdes.

18. En una paraula, com catalogaria l'estat del tir amb arc en aquest país:

Desconegut.

19. Alguna cosa referent al tir amb arc que cregui deuria ser més considerada:

El recorregut de bosc, en aquest país només es te en compte el tir amb arc olímpic.

20. Esculli entre aquests mètodes de comunicació la millor forma d'entendre el tir amb arc (Literatura, Documentals, Cinema, Boca a boca, Conferències, Exposicions, Manuals):

El boca a boca i les conferències.

21. Respon a la anterior pregunta afegint-hi a les opcions la de experimentar per un mateix el tir amb arc:

Experimentar-ho per un mateix es la millor opció de totes, he participat en moltes ocasions en fires i portes obertes que permeten provar el tir amb arc a nens i adults, i al 99 % de la gent que ho experimenta li agrada i vol repetir.

22. Per què recomanaria el tir amb arc:

Perquè es un esport que es pot practicar a qualsevol edat, amb família i/o amb amics o sol i que et permet desconnectar del dia a dia, i entrar en un mon de sensacions i de superació personal on només contes tu i el teu arc.

23. Quan entrena, prefereix fer-ho sol, per a estar més concentrat o amb companyia:

M'agrada tirar amb companyia, de fet sempre que vaig a tirar hi vaig amb el meu marit.

24. Si no hagués estat arquer, quin esport l'agradaria fer:

No crec que ser arquer impliqui no poder practicar altres esports, cada esport aporta coses diferents al que el practica.

25. De manera lliure, voldria afegir quelcom sobre el tir amb arc:

Només que crec que es un esport esplèndid, que es practicaria molt més si se'n fes més difusió



divendres, 19 de febrer del 2016

ISHI; EL TRANSMISSOR DE LA CULTURA DE L'ARC I LA FLECHA

Per: Jaume Montull Rué


Ishi va ser l'últim representant d'una tribu índia americana que va transmetre a Saxton Pope i a ArtYoung, dels que hem parlart en anteriors entrades, la seva saviesa i bon fer sobre els arcs i la caça amb arc. Va ser àmpliament aclamat en la seva època com el "últim indi salvatge" als Estats Units. Ishi significa "home" al llenguatge de Yana doncs pertanyia a la tribu Yahi, un grup de la Yana, al nord de l'estat de Califòrnia que fou totalment exterminada.


Abans de la febre de l'or de Califòrnia de 1848-1855, la població Yahi a Califòrnia rondava els 404 membres, sent la totalitat Yana de 2997. La febre d'or va portar desenes de milers de miners i colons al nord de Califòrnia, exercint una enorme pressió sobre les poblacions natives. La mineria d'or va portar a danyar els subministraments d'aigua, els peixos van morir i el cérvol també va sortir de la zona. 


Els colons van portar noves malalties com la verola i el xarampió.  El grup del nord Yana es va extingir i els grups del centre i sud i les poblacions Yahi van caure dramàticament. Al buscar nous aliments, van entrar en conflicte amb els colons, donant lloc a recompenses pels indígenes per part d'aquests. Els preus inclouen 50 centaus pel cuir cabellut i 5 dòlars per cap. En 1865, la massacre va començar mentre el Yahi dormia al llit.

En 1865,  Ishi i la seva família foren atacats en la massacre de Tres Lomas, en la qual 40 membres de la tribu van ser assassinats. S'estima que amb aquesta massacre, tot grup cultural de Ishi, el Yana / Yahi, va poder haver estat reduït a prop de seixanta persones. Tot i això encara 33 Yahi van sobreviure escapant dels ramaders que van matar a prop de la meitat dels supervivents. Entre els últims supervivents, hi havia Ishi i la seva família que es van ocultar durant 44 anys, i la seva tribu es creia popularment que s'havia extingit.

Richard Burrill va escriure, a Ishi Rediscovered: "En 1865, prop de lloc especial de la Yahi, Black Rock, les aigües de Mill Creek es tornaren vermelles a causa de la massacre de Tres Lomas. Seixanta o setanta combatents van matar a uns quaranta indis Yahi, com a part. d'un atac de represàlia per dues dones blanques i un home treballador mort a casa al Lower Concow Creek, prop de Oroville. Onze dels combatents contra els indígenes aquest dia eren Robert A. Anderson, Hiram Bones, Sim Moak, Hardy Thomasson, Jack Houser, Henry Curtis, el seu germà Frank Curtis, així com Tom Gore, Bill Matthews, i William Merithew. W. J. Seagraves van visitar el lloc, també, però algun temps després de que la batalla s'havia lliurat."

Burrill va continuar, "Robert Anderson va escriure:" Van saltar en el corrent del riu, però pocs van aconseguir sortir amb vida. En canvi molts cadàvers flotaven per la ràpida del corrent. 'Una dona índia captiva anomenada Mariah de Big Meadows (avui Llac Almanor), va ser una dels que no va escapar.


En 1879, les reserves dels indis començaven a tenir presència a Califòrnia i els seguidors dels renegats de dites reserves es van convertir en els nous "nois dels turons". Això feu que durant aquest temps es produiren nous atacs i campanyes d'eliminació contra les tribus índies del nord de Califòrnia per part dels voluntaris i les tropes militars elegides per dur-ho a terme

A finals de 1908, un grup de topògrafs es va trobar el campament habitat per natius, un home, una nena i una dona gran. Parlem d'Ishi, la seva germana menor, i la seva anciana mare, respectivament. Els dos primers van fugir mentre que la dona gran es va amagar en mantes per evitar la seva detecció, ja que ella estava malalta i incapaç de fugir. Els topògrafs van saquejar el campament i la mare de Ishi va morir poc després del seu retorn.



Els que es van quedar amb vida es van amagar i es va traslladaven només per la nit. Era com si haguessin estat empassats per la terra. Els habitants locals van pensar que s'havien extingit. Però des de fa dècades un petit grup va romandre. Vivien en barraques enginyosament camuflades. Podien viatjar llargues distàncies saltant de pedra en pedra per evitar deixar empremtes. Cada empremta que deixaven la cobrien amb fulles mortes. No van trencar  branques ni tallar fusta. Parlaven en veu baixa al voltant de petits focs sense fum. Durant uns quants anys més històries de la gent Yahi es van escoltar en to xiuxiuejant, i la seva memòria col·lectiva va ser compartida per un petit grup d'éssers humans que desapareixeria lentament.

Ishi com a captiu,
Oroville 1911
Després de l'atac, Ishi va passar quatre anys més en el desert, sol doncs estava totalment sol. Ningú més podia ja parlar el seu llenguatge, ni compartir els seus records, històries i tristeses. Finalment, al voltant de l'edat de 50 anys el 29 d'agost de 1911, Ishi va sortir al món occidental. El van capturar tractant d'alimentar-se de carn prop de Oroville, Califòrnia després dels incendis forestals a la zona. El van trobar famolencs i sense tenir on anar doncs deambulava atordit i demacrat i fins i tot estava disposat a lliurar-se als que havien matat a tota la seva tribu per a ser assassinat per ells.


Duia el seu cabell cremat de dol i estava vestit amb una roba esparracada que li havien donat els seus captors quan va ser fotografiat per primera vegada. L'explosió sulfurosa del fotògraf el desconcertà tant que li semblà estar detingut i ser maltractat per provocadors tot fent el camí del Calvari per a ser crucificat. Fins i tot podia experimentar la càmera, per a ell nova i estranya, com la manera en què anava a ser executat.

Era incapaç de parlar qualsevol idioma. Després de que el natiu fou amplament observat per la gent del poble, el xèrif local va prendre l'indi en custòdia per a la seva pròpia protecció. La millor bona voluntat dels Estats Units com emanat a través Kroeber només podia ser instal·lar l'últim guerrer de la nació Yahi com un artefacte de museu vivent, com els que es va sacsejar amb el seu uniforme de porter, en comptes de la generositat règia que Ishi mereixia demostrada amb els nàufrags, enfonsats o que han patit una odisea,


El "home salvatge" va captar la imaginació i l'atenció de milers d'espectadors i curiosos com els professors de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, Museu d'Antropologia (ara anomenat PAHMA - Phoebe A. Hearst Museum of Anthropology) que llegiren sobre ell i el portaren a les seves instal·lacions per allotjar-lo després en un antic edifici de l'escola de lleis.al campus de la Universitat de Califòrnia a San Francisco. Va ser aquí on Ishi va ser "empleat" com a conserge per $ 25 al mes, escombrant al voltant de les instal·lacions, artefactes i reconstruït barraques natives com aquelles en les que va viure al desert remot de Deer Creek.. Ningú sabia el nom de Ishi, perquè ell no estava disposat a dir-li a ningú, ni tan sols als seus millors amics al museu. Era un nom sagrat, prohibit per ser divulgat. Ishi significa simplement "home" en Yahi.

Ishi i Alfred
Louis Kroeber
Waterman i Alfred Kroeber, director del museu, van estudiar Ishi estretament amb els anys i el van entrevistar a la fi de ajudar-los a reconstruir la cultura Yahi. Va descriure les unitats familiars, patrons de noms i les cerimònies que ell coneixia, però molta tradició s'havia perdut perquè hi havia pocs supervivents majors en el grup en el què es va criar. Va identificar els elements materials mostrant les tècniques mitjançant les quals van ser fets. Ishi va proporcionar informació valuosa sobre la seva llengua nativa Yana, que va ser gravada i estudiada pel lingüista Edward Sapir, que havia treballat prèviament en els dialectes del nord.

Estudiat per la universitat, Ishi també va treballar amb ells com a assistent d'investigació i vivia en un apartament al museu per a la majoria dels cinc anys restants de la seva vida. Al juny de 1915, va viure temporalment a Berkeley amb el antropòleg Thomas Talbot Waterman i la seva família.

Ishi, va anar a viure a San Francisco. Sovint estava malalt doncs estava mancat d'immunitat vers les "malalties de la civilització". Va ser tractat per un professor de medicina a la UCSF, Saxton T. Pope. amb qui va mantenir una gran i estreta amistat i a qui va ensenyar a fer arcs i fletxes. Molt sovint ambdós sortien a caçar amb arc plegats i compartien les experiències propis de la caça.

Saxton T. Pope va dir d'ell: "Ishi va mirar-nos com a fills intel·ligents i sofisticats, però no savis. Sabíem moltes coses, moltes eren falses. Ishi coneixia certament la natura. Sempre va tenir un bon caracter. Era amable, va tenir el coratge i moderació, i encara que tothom n'havia agafat d'ell, no hi havia amargor en el seu cor. La seva ànima era la d'un nen, amb la ment d'un filòsof.

Màscara de la mort de Ishi
Ishi va morir de tuberculosi, una malaltia de la civilització, el 25 de març de 1916. Una vegada mort la seva llengua i cultura, que havia existit durant milers d'anys, es van extingir completament. Encara que Ishi va morir sabent que els nord-americans havien comès un genocidi irrevocable del seu poble i la cultura, no hi havia odi en ell com es veuen sovint en els afroamericans. Va morir dolçament amb un somriure, l'evidència que la maledicció del seu poble sobre els caps dels seus botxins era potent:

Suwa! Se' galt! Maya!
(Pot vostè fer-me feliç!)

Els seus amics a la universitat inicialment havien tractat d'impedir que és fes una autòpsia al cos de Ishi ja que el cos havia de ser mantingut intacte segons la tradició Yahi, però els metges de la Universitat de l'escola de medicina de Califòrnia no ho van permetre.

Buirac de fletxes d'Ishi
Les restes de Ishi van ser incinerades i enterrades al Mount Olivet Cemetery a Colma, prop de San Francisco, on van incloure un dels seus arcs, cinc fletxes, una cistella de menjar de gla, una caixa plena de diners compte de petxina, una bossa plena de tabac, tres anells i algunes ascles d'obsidiana. Però el cervell de Ishi va ser retirat per preservar-lo. Es va posar en un pot de ceràmica índia de pell de cérvol embolicat per enviar-lo al Smithsonian Institution a Washington DC on va romandre fins al 10 d'agost 2000, quan els descendents de les tribus Redding Ranchería i Pit River van rebre el cervell, d'acord amb la llei i l'esperit del Museu Nacional de la Llei Indígena Americà de 1989 (NMAI)

La informació científica obtinguda d'aquesta manera (sigui el que va poder haver estat) va ser considerada com a més important que el respecte més rudimentàri atorgat als morts a tot el món. Finalment, la investigació de l'antropòleg Orin Starn el va portar a Museu d'Història Natural del Smithsonian, on va contemplar el cervell d'Ishi: "El cervell de Ishi hi era en el tanc número sis de la Col·lecció Wet on hi havia trenta-dos altres cervells flotant al tanc d'acer inoxidable, cadascun en un sac de gasa lligat amb una etiqueta de l'adhesió de plàstic ". (American Indian Quarterly Summer/Fall 2005) va trigar gairebé cent anys perquè les restes de Ishi fossin alliberades pels científics per a fer un enterrament apropiat pels nadius californians. Aquesta traïció criminal d'un amic és potser la major vergonya de memòria que Alfred Kroeber haurà de suportar.

La història de Ishi s'ha comparat amb la de l'home congolès Ota Benga, un mbuti de la familia dels pigmeus que també havia mort, i no se li va donar un ritual de dol. També va ser tret de casa i de la seva cultura, i que també havia estat mostrada com una exhibició de zoològic 


Entre el seu llegat s'ha posat el seu nom a edificis, terrenys i altres. És venera Ishi com probablement un dels últimes dos fabricants d'eines de pedra natives d'Amèrica del Nord. Les seves tècniques són àmpliament imitats per talladors i relats etnogràfics de la seva fabricació d'eines són considerats com la pedra de Rosetta de la fabricació d'eines lítiques. 

S'enregistraren 148 cilindres de cera d'àudio, per un total de 5 hores i 41 minuts, de Ishi parlant, cantant i explicant històries en l'idioma Yahi seleccionats per la Biblioteca del Congrés com una addició 2010 al Registre Nacional de gravació, que selecciona els enregistraments anuals que són "cultural, històrica o estèticament significativa".

També s'han fet pel·lícules com: Ishi: l'últim de la seva tribu (emesa el 20 de desembre 1978), amb Eloy Casados en el paper principal, i transmesa per la cadena NBC. La pel·lícula va ser escrita per Christopher Trumbo, L'últim de la seva tribu (1992), amb Graham Greene com Ishi, també va ser produïda com una pel·lícula per a la televisió, Ishi: The Last Yahi (1992), un guardonat documental d'Jed Riffe i A la recerca de la Història: Ishi, l'últim de la seva espècie (1998), un altre documental de televisió. En teatre figura Ishi (2008), una obra escrita i dirigida per John Fisher, que es va representar del 3 fins al 27 de juliol de 2008 al Theatre Rhinoceros a San Francisco. Una revisió en el San Francisco Chronicle va dir que el treball "és una acusació dramàtica ferotge del costat més lleig de la història de Califòrnia."

I dins la literatura hi trobariem: Ishi a Dos Mons (1961), Ishi: Últim de la seva tribu (1964), Ishi l'Última Yahi: Una Història Documental (1981), L'últim Yahi: una novel·la sobre Ishi (2000), Ishi en tres segles (2003), Habitacions d'osos: Des del Racisme Científic de la Prehistòria Humana als Museus (2016) i Cervell de Ishi: A la recerca del passat "Wild" indi d'Estats Units (2004)







dijous, 18 de febrer del 2016

ELS ARQUERS TAMBÉ PARLEN: RAFA OLIVERA CANO

Per: Jaume Montull Rué

Un altre exemple de arquer que en el molt poc temps que s'inicià en el tir amb arc està assolint uns grans registres i amb una gran projecció per endavant doncs va sobrat de joventut i ganes


Nom de l'arquer i sobrenom que rep dins el tir amb arc:

RAFA OLIVERA CANO
Edat: 34 anys
Temps que porta com arquer: Des de 2014
Associació o Club al que pertany: Club Català Tir amb Arc (CCTA)
Pàgina web de l'associació o Club al que pertany: http://www.cctacanpique.orghttp://www.bravearchery.es/

25 senzilles preguntes

1. Com decideix ser arquer, fou meditat o tal vegada la curiositat de provar alguna cosa nova:

Sempre m'ha agradat el món de l'arc tradicional, encara que mai m'havia proposat ficar-me en ell. Un dia la Lydia em va dir: “Em vull apuntar a fer tir amb arc”, y jo li vaig respondre: “Ves ves, que jo ja aniré a veure’t algun dia...”. Vaig anar un dia per curiositat i a la següent setmana ja tenia el meu propi primer arc a les mans.

2. Quin es el tipus d'arc que fa servir més habitualment:

Recorbat tradicional.

3. Amb una frase breu, quin sentiment li produeix sentir-se arquer:

Em sento viu.

4. Quants arcs té a casa seva. Descrigui'ls, modalitat, etc:

En tinc tres arcs recorbats tradicionals: un Dioni “AGALLAS”, un Hervás “TÓTEM” i un Samick Devastator amb el que em vaig iniciar.

5. La pregunta més estranya per part d’un espectador quan està tirant amb arc:

En comptes d'un espectador, va ser d'un arquer, que té més delicte... “Tu com tires, apuntant o “a voleo”?”.

6. Breument, una anècdota curiosa que hagi viscut amb el tir am arc:

Va ser en la meva segona tirada oficial. Arribem tota la patrulla al punt de tir. Tira la primera parella. Ens col·loquem la segona parella per realitzar el tir. Miro l'animal als ulls, concentrat, quan... ¿on és el meu arc??? M'ho vaig oblidar a la zona d'escalfament! Vaig córrer com mai, mentre s'escoltava un crit que sortia del bosc: “Arquer que corre, arc oblidat!!!”

7. Amb quin tipus de personatge arquer real, històric o de ficció se sent més identificat i per què:

No soc molt de sentir-me identificat amb d'altres.

8. El seu millor moment amb un arc a la mà:

El moment en que un cop acabada una competició, companys que porten anys i anys a les seves espatlles, en comparació amb només l'any que jo porto, et reconeixen com un més d'ells.

9. Que guarda més en el seu armari, roba d'arquer o roba de carrer:

50%. Encara que la meva roba de carrer està més a prop del bosc, que del propi carrer.

10. La fletxa o la ploma d'escriure, esculli a entre aquests dos objectes com a arma més letal:

La ploma d'escriure, encara que de vegades les fletxes parlen per sí soles.

11. La seva tirada o competició favorita:

Ara mateix el Campionat Espanya Bowhunter 2015 a Llívia.

12. El perquè de ser arquer:

Personalment m'aporta dues coses: la satisfacció de poder veure com de mica en mica es van complint els objectius personals proposats, i al mateix temps poder gaudir d'aquest estil de vida amb la meva parella Lydia , i els meus gossos, ja que no son dues coses incompatibles degut a la modalitat que més practico que és el bosc.

13. Bosc, camp, sala, aire lliure, quina modalitat prefereix:

Bosc, sens dubte.

14. Robin Hood, Guillem Tell o un indi, quin terme ha escoltat més vegades mentre tira amb arc:

En un entorn extern a l'arc el de “Robin Hood”, i en un to de burla, cosa que no m'agrada gens.

15. Un plaer de ser arquer:

Poder conèixer gent, a la que pots arribar a considerar com amics, fins el punt d'arribar a fer hores i hores de cotxe sense cap mena d'esforç per poder compartir algunes fletxes amb ells.

16. Que afegiria al tir amb arc en el nostre país:

Una millor comunicació entre les diferents organitzacions i clubs a l'hora de administrar el calendaris, ja que el únics perjudicats soms els arquers que gaudim tirant a l'arc.

17. Per el contrari que trauria:

L'interès i l'enveja.

18. En una paraula, com catalogaria l'estat del tir amb arc en aquest país:

Només porto un any en aquest món pel que crec que encara no puc respondre amb coneixement. Encara que sí puc dir que es troba molt més estès del que jo em podia imaginar en un primer moment (referent a l'arc tradicional).

19. Alguna cosa referent al tir amb arc que cregui deuria ser més considerada:

Potser l'actualització d'alguns punts de les normatives i reglaments, que a vegades comporten més “conflictes” entre els propis arquers que facilitar la pròpia competició.

20. Esculli entre aquests mètodes de comunicació la millor forma d'entendre el tir amb arc (Literatura, Documentals, Cinema, Boca a boca, Conferències, Exposicions, Manuals):

Boca a boca.

21. Respon a la anterior pregunta afegint-hi a les opcions la de experimentar per un mateix el tir amb arc:

La possibilitat de poder experimentar per un mateix el tir amb arc és el millor mètode possible sens dubte. Ja que la sensació que cadascú rep en el moment de trobar-se davant de l'animal (3D) amb l'arc ja obert i tensat, i la seva fletxa a punt de volar, es totalment diferent i personal.

22. Per què recomanaria el tir amb arc:

No el recomano. Un cop que estàs dintre, ja no pots sortir... jajajaja.

23. Quan entrena, prefereix fer-ho sol, per a estar més concentrat o amb companyia:

Per entrenar prefereixo estar sol. Sense distraccions. Per gaudir d'unes bones fletxes, amb companyia.

24. Si no hagués estat arquer, quin esport l'agradaria fer:

Em sembla que cap altre...

25. De manera lliure, voldria afegir quelcom sobre el tir amb arc:

El tir amb arc, s'ha convertit en el nostre estil de vida des de la primera hora del dia fins a l'última. Per una banda a nivell personal, entra la pròpia competició (sense perdre mai de vista l'objectiu final de passar-ho bé) i anar complint els objectius proposats de mica en mica. I d'altre banda, s'ha convertit en una de las nostres bases per viure, a través del treball de Lydia amb “BRAVE Archery”.



divendres, 12 de febrer del 2016

WILLIAM JOHN "CHIEF" COMPTON; EL TERCER AVENTURER

Per: Jaume Montull Rué


William John "Chief" Compton és el primer caçador amb arc d'ascendència europea.conegut a Nebraska. Aquest gran entusiasta de l'arc va néixer a Flint, Michigan el 28 de setembre de 1863. La seva familia es va traslladar a Norfolk, Nebraska quan Compton tenia la jove edat de set anys. En aquest indret va ser "adoptat" pels indis Sioux que li van ensenyar els seus mètodes de caça i com fer arcs i fletxes.

Va caçar el seu primer cérvol a l'edat de 14 anys tal i com va escriure molts anys després "El primer cérvol que he matat amb l'arc fou en 1877 ...". Tot i que encara sent adolescent va caçar vint cérvols, quatre antílops, dos ants i un búfal amb l'estil indi a cavall

Ell va conduir el primer càrgament  en grup de transport de mercaderies en Laramie, Wyoming en 1881. Compton es va traslladar a  Medford, Oregon, en 1894 quan tenia 29 anys, on va treballar al taller del mestre Bowyer F.S. Barnes. En aquest taller va aprendre a fer l'arc de teix a l'estil anglès, així com tallar arbres i la temporada del nord-oest de teix per al seu ús com a fusta per a fer arcs.

En 1913, després de l'última malaltia de Barnes, Compton es feu amb "un subministrament interminable de teix" i es va traslladar a Califòrnia. Allà va conèixer i es va fer amic de Dr. Saxton T. Pope i Ishi, l'últim indi salvatge dels Estats Units. Compton va ensenyar a Pope l'estil anglès de tir amb arc, que Pope va aprovar en lloc dels mètodes que havia après abans de Ishi.

Fou en 1915, en una galeria de tir amb arc japonès a l'Exposició Panamà-Pacífic a San Francisco, quan Compton es va reunir amb Art Young. Compton fou el mentor de Art Young a qui va ensenyar l'art de disparar amb arc per a introduir-lo després dins el petit grup de bowhunters (caçadors amb arc) que formaven juntament amb Pope i Ishi. Dins del grup, Compton va ser anomenat afectuosament "Chief" (Cap o "Jefe") a causa del seu parentiu amb els Sioux de Nebraska i el seu paper com el líder del grup. En 1916, l'any següent, els quatre ja caçaven junts i fou poc més tard quan Ishi va sucumbir a la tuberculosi va morir.

Durant els anys següents Pope, Young i Compton van seguir caçant i matant junts. Compton va portar a Pope i Young en la seva primera cacera de cérvols amb arc i fletxa, una cacera en la qual els tres es jugaven un dòlar. Es van endur peixos, aus, caça menor, linxs, lleó de muntanya, cérvols i l'ós negre.

En la dècada dels anys 1910 la caça amb arc i fletxa va viure un creixent interès. Es va formar un gremi de arquers per proveir d'andròmines la creixent demanda de tir amb arc. En aquesta organització William John "Chief" Compton va ser designat com el "Master Archer" (Mestre Arquer). Com a fundadors de Members of The Guild (Membres del gremi) s'inclouen Saxton Pope, Art Young, Cassius Estyles i diversos fabricants reconeguts d'arcs i fletxes.

Mentre Compton estava content i satisfet de quedar-se a casa, donant conferències sobre el tir amb arc i promoure l'esport, els seus companys Pope i Young es van aventurar de cacera a Wyoming per capturar als óssos bruns i per l'Àfrica per abatre lleons i altres animals. Young també va anar a Alaska i va caçar l'ós bru, cabres salvatges, cabra de muntanya, i ants amb l'arc i més tard va abatre l'ós polar i la morsa a Groenlàndia. 

Saxton Pope, en els seus escrits sobre els tirs a les aus en vol i cérvols corrent fins a 75 iardes, defineix a Compton com "un mestre en la mesura de la distància i la velocitat de dirigir la fletxa" i també com la "millor oportunitat dels tres", com el millor caçador, i com abatre la majoria dels cérvols que va caure davant dels seus peus..

En 1926, als 51 anys, Saxton Pope va morir de pneumònia i en el 1935, als 52 anys, Art Young va morir d'una ruptura de l'apèndix. El 16 de maig de 1938, el primer i de major edat del trio de tir amb arc, Compton, morí d'un atac de cor als 74 anys. Era l'últim supervivent dels tres homes aventurers de l'arc, de que es parla en el llibre del Dr. Pope com a "Chief", Doc i Art.

A més de Pope i Young, com a estudiants i aprenents de Compton s'inclou una llista interminable d'altres arquers alhora vells coneguts. Després de la mort de Compton, Ray Hodgson va escriure, "Compton va infondre en el seu tir amb arc convertint-lo en un amor per la caça. Compton mai va entrar en la publicitat. En silenci va ajudar els altres. Era un gran instructor i conferenciant apassionant. Estàvem tots els seus alumnes i tots nosaltres, antics principiants, parlem de Compton com a responsable de tot".

També, en 1940,Cassius Styles va escriure sobre els tres amics caçadors amb arc. "L'amistat, real i molt profunda, ha estat sempre l'ànima del tir amb arc en els seus capítols heroics ... era l'amistat del trio abundant, Will Compton, Saxton Pope i Arthur Young, que van fer de la seva punta de caça una arma de caça major reconeguda. Mai vaig sentir a un dels tres companys parlar de qualsevol dels altres, sense estar il·luminat per radiant felicitat ... Will Compton era de fet un pioner, de pedra foguera resistent com mai en vaig veure un, De fet, aquest arquer imponent encantava a tothom. "

El 1947, l'organització d'arquers més important de caça i camp de mitjans del segle XX, la National Field Archery Association (NFAA), va crear el seu premi més alt, la Compton Medal of Honor, en memòria de les contribucions de tota una vida de William John "Chief" Compton fetes cap aquest esport.

Al maig de 1999, a Omaha, Nebraska, durant el cap de setmana del Pope and Young Club Banquet, arquers tradicionals de tot Amèrica es van reunir informalment. El motiu, recaptar afiliacions per establir les bases per a una nova organització nacional per als tradicionalistes. Aquesta organització va esdevenir la Compton Traditional Bowhunters, anomenada així en memòria del Bowman pioner de Nebraska que va ser l'arrel i la font per al camp de tir amb arc i la caça als Estats Units.

Ja en l'any 2010, quan feia 140 anys després de la seva arribada a Nebraska i els seus humils començaments en el tir amb arc, Will Compton, el Sant Patró de tots els arquers de Nebraska, va ser honrat com el primer nou membre en el tir amb arc i caça amb arc del Saló de la Fama de Nebraska.





dijous, 11 de febrer del 2016

ELS ARQUERS TAMBÉ PARLEN: JOSÉ LUIS SOLANAS ROMERO

Per: Jaume Montull Rué

La població aragonesa de Caspe actualment està donant una bona fornada d'arquers, aquí un bon exemple


Nom de l'arquer i sobrenom que rep dins el tir amb arc:
JOSÉ LUIS SOLANAS ROMERO - LINCE
Edat: 47 anys
Temps que porta com arquer: Des de 2008
Associació o Club al que pertany: Club OROME de Caspe
Pàgina web de l'associació o Club al que pertany: Està en Facebook

25 senzilles preguntes

1. Com decideix ser arquer, fou meditat o tal vegada la curiositat de provar alguna cosa nova:

Va ser una tarda al camp d'un amic, em va deixar provar el seu arc i em va agradar molt.

2. Quin es el tipus d'arc que fa servir més habitualment:

Faig servir un recorbat tradicional.

3. Amb una frase breu, quin sentiment li produeix sentir-se arquer:

Em sento diferent a la pràctica d'altres esports.

4. Quants arcs té a casa seva. Descrigui'ls, modalitat, etc:

Només tinc un Bear Crow recorbat tradicional.

5. La pregunta més estranya per part d'un espectador quan està tirant amb arc:

No recordo cap pregunta estranya, només les típiques.

6. Breument, una anècdota curiosa que hagi viscut amb el tir am arc:

Un cop algú em va dir que li sobraven 7 greins en les seves fletxes.

7. Amb quin tipus de personatge arquer real, històric o de ficció se sent més identificat i per què:

Amb ningú, però em va cridar l'atenció la història del patró dels arquers Sant Sebastià.

8. El seu millor moment amb un arc a la mà:

A nivell de competició cap, però les estones que et juntes amb els amics a tirar és un premi més que suficient.

9. Que guarda més en el seu armari, roba d'arquer o roba de carrer:

Doncs mes de carrer que d'arquer.

10. La fletxa o la ploma d’escriure, esculli a entre aquests dos objectes com a arma més letal:

Més letal és la ploma que la fletxa però encara més perjudicial és la llengua

11. La seva tirada o competició favorita:

Recorregut de bosc 3D

12. El perquè de ser arquer:

Doncs entre moltes coses, l'amistat que he fet en tots aquests anys, que per mi és el més important, ja que no sóc una persona competitiva, llavors l'arc és l'eina que em brinda fer bons i grans amics.

13. Bosc, camp, sala, aire lliure, quina modalitat prefereix:

Bosc i aire lliure.

14. Robin Hood, Guillem Tell o un indi, quin terme ha escoltat més vegades mentre tira amb arc:

Robin Hood és l'arquer més conegut.

15. Un plaer de ser arquer:

Per descomptat, ser arquer és un plaer.

16. Que afegiria al tir amb arc en el nostre país:

Que tingui mes reconeixement, sobretot el tir amb arc tradicional.

17. Per el contrari que trauria:

La gent que s'omple la boca i després no fa res

18. En una paraula, com catalogaria l'estat del tir amb arc en aquest país:

Doncs a nivell tradicional crec que va a més, però falta molt camí per recórrer.

19. Alguna cosa referent al tir amb arc que cregui deuria ser més considerada:

Jo crec que alguna cosa mes d'ajuda i més reconeixement a les persones que des de la "foscor" fan molt perquè això funcioni.

20. Esculli entre aquests mètodes de comunicació la millor forma d’entendre el tir amb arc (Literatura, Documentals, Cinema, Boca a boca, Conferències, Exposicions, Manuals):

Jo crec que tots els mètodes són bons, però el boca a boca mou muntanyes

21. Respon a la anterior pregunta afegint-hi a les opcions la de experimentar per un mateix el tir amb arc:

Jo amb tots els que parlo intento vendre l'arc el millor que sé i és dient el bonic i plaent que és tirar.

22. Per què recomanaria el tir amb arc:

Perquè és una cosa que tothom hauria de provar, crec que és una experiència al·lucinant.

23. Quan entrena, prefereix fer-ho sol, per a estar més concentrat o amb companyia:

En companyia; però "entrenar"? no sòl anomenar-ho així, dic unes fletxes i unes "birres" o què? jejeje

24. Si no hagués estat arquer, quin esport l'agradaria fer:

Potser tir amb carabina

25. De manera lliure, voldria afegir quelcom sobre el tir amb arc:

És un esport fascinant i el món que l'envolta està ple de gent genial.



divendres, 5 de febrer del 2016

SAXTON POPE; EL CIRURGIÀ PRECURSOR DEL MODERN ARC DE CAÇA

Per: Jaume Montull Rué

Saxton Temple Pope va ser un metge nord-americà, professor, escriptor i amant de la natura. És més famós per ser el pare de la moderna caça amb arc, i per la seva estreta relació amb Ishi, l'últim indi americà conegut, membre de la tribu Yahi. Va néixer el 4 de setembre de 1875 a Fort Stockton, Texas. Fou el tercer d'una família de quatre o sis germans, depenent de la font de referència. El seu pare Benjamin Franklin Pope, era oficial i cirurgià de l'exèrcit, el que feu que el jove Pope creixés en campaments militars, ciutats frontereres i guarnicions de l'exèrcit aïllades en tot l'oest

La part occidental nord americana durant la dècada de 1800 estava caracteritzada per un ambient dur i implacable on poder fabricar una estricta tasca que seria en gran part responsable de nodrir la independència i l'autosuficiència tan característica de Pope a la vida posterior.

Els seus companys de la infància no eren del tipus normal, Pope es relacionava amb els indis, els vaquers, els mestissos i tot un colorit assortiment d'altres personatges fronterers, i quan era jove, ocupaven les seves hores lliures activitats com càmping, caça, equitació i pesca propis de la zona de residencia.

De tot plegat va aprendre habilitats a l'aire lliure i va esdevenir un atleta. Va aprendre el tir amb arc, així com l'equitació, tir al blanc, ganiveteria, i altres habilitats. Fins i tot va construir i va intentar volar un planador. Aquesta infància a l'aire lliure tant robusta combinat amb una destresa natural i capacitat atlètica va ajudar a desenvolupar les seves habilitats excepcionals en el "joc de mans, la música, la cirurgia i el treball amb fusta."

Segons Pope, va experimentar amb arcs i fletxes com un jove. "Cada nen passa per un període de barbàrie, tal com han passat les nacions, i durant aquesta edat que s'agita per la cridada de l'arc. Jo també vaig disparar els arcs de joguina de la infància...Tirava amb joves indígenes en els llocs de l'Exèrcit, de Texas i Arizona Jugavem a desfilades improvisades de Robin Hood, fabricant el nostre propi arsenal, caçant petites aus i conills, i sent els salvatges habituals d'aquesta edat "

Les oportunitats d'escolarització en els campaments de l'exèrcit i ciutats frontereres durant la infància de Pope eren limitades, però es van aprofitar de les que s'oferien i finalment va trobar el seu camí cap a la Universitat de Califòrnia on es va graduar en 1899 amb honors i un títol en medicina. Poc després va fer pràctiques a Monterrey, un petit poble als afores de San Francisco i es va casar amb la Dra. Emma Wightman, una companya de classe de la universitat amb qui va tenir quatre fills; Saxton Jr., Elizabeth, Virginia i Willard Lee Pope.

Un esdeveniment es va desenvolupar en l'any 1911 que traçaria el curs de la història del tir amb arc. Ishi, l'últim indi Yahi  (de qui en parlarem més extensament en properes entrades d'aquest bloc) va ser capturat a Oroville, Califòrnia. Després de diversos dies de tancament a la presó local, va ser rescatat pel professor TT Waterman, un antropòleg de la Universitat de Califòrnia del Departament d'Antropologia i va portar a San Francisco en un pavelló de la Universitat del Museu d'Antropologia.

Durant 1912, el Dr. Pope es va traslladar amb la seva família a San Francisco i es va convertir en instructor de cirurgia en l'Escola de Medicina de la Universitat. La facultat de medicina on Saxton Pope va ensenyar estava prop del museu on treballava Ishi com a conserge, Va ser el seu treball en la Universitat que el va posar en contacte amb Ishi. Com que Ishi havia crescut en l'aïllada tribu Yahi, tenia poca immunitat a les malalties, i Pope va visitar Ishi durant les seves estades a l'hospital de la Universitat.

Més tard Pope va parlar d'aquests inicis, "A partir de les primeres setmanes de la nostra intimitat una forta amistat va créixer entre nosaltres. A partir de llavors jo era el seu metge, el seu confident, i el seu company en el tir amb arc. Sovint em va preguntar si jo no tenia una part d'indi, que, encara que no és un fet, jo ingènuament va admetre que era ". Sota la direcció de Ishi va ressorgir l'interès del Dr. Pope amb el tir amb arc. Va aprendre el mètode indi de la caça amb arc i va continuar fent excursions i caçant amb Ishi per la regió circumdant. En aquestes expedicions Ishi li proporcionà valuoses lliçons, "Vam caçar conills, guatlles i els esquirols amb l'arc. Els seus mètodes aquí no estaven tan ben definits com en l'enfocament de la caça major, però em va cridar l'atenció des del principi pel seu pas silenciós, el seu moviment lent, el seu ús del camuflatge".

Pope va aprendre també alguna cosa de la llengua Yahi i va passar molt de temps amb Ishi, tot aprenent de la seva vida i escoltant el folklore tribal Yahi. Ishi va ensenyar a Pope com fer arcs i fletxes tal com ho feien els Yahi, i com caçar amb ells. Saxton Pope i l'indi Ishi van mantenir l'amistat fins a la mort de Ishi a mans de la tuberculosi en 1916. Malgrat aquesta estreta relació i en contra dels desitjos sovint declarats del seu amic Yahi, Pope va insistir que es fes l'autòpsia d'Ishu després de la seva mort per estudiat-ne el seu cervell..


Un any més tard, Ishi va rebre un altre visitant molt interessat en el seu tir amb arc. Will Compton, qui fins a la recent mort del capità. FS Barnes, havia estat emprat pel Bowyer Oregon per uns 19 anys. Compton, que acabava de mudar-se a Califòrnia, es va dirigir a San Francisco per reunir-se amb Ishi. Durant aquesta visita, es va reunir també amb el Dr. Pope i es va convertir en el seu mentor. Com el Dr. Pope va desenvolupar el seu arc fent habilitats, va formar una preferència decidida per l'arc llarg anglès de teix del Pacífic. Per a una visió detallada dels arcs del Dr. Pope, conve fer un cop d'ull a "un tret des del passat" en l'edició de juny / juliol 1998 Tradicional Bowhunter per Joe St. Charles.


Segons Joe St. Charles, la introducció d'Art Young a aquest grup es va produir el 1915 a la "Exposició Panamà-Pacífic", on es va trobar casualment amb Will Compton durant la seva visita a una part característica de l'exposició, la galeria de tir amb arc japonès. El sincer interès de Young en el tir amb arc va ser aparentment evident i Compton va afegir un altre membre a la seva llista d'alumnes. Compton és responsable també d'introduir al jove Ishi i el Dr. Pope. Durant l'any que aquests companys inseparables compartirien molts viatges llunyans. El Dr. Pope, un llenyataire consumat, va assaborir el seu campament temps i desbast amb els seus tres variats però amb companys propers i va ser durant aquestes sortides que el Pope i Young van polir les seves habilitats en la caça i el tir que foren tan importants en els propers anys.


El 25 maig 1916 Ishi va sucumbir a la tuberculosi i es transmet a un vedat de caça major. Dr. Papa va escriure en Yahi Tir amb Arc (1918) que, "Quan ell va morir i va ser incinerat segons el costum del seu poble, vam col·locar al seu costat una mica de tabac, deu peces de petxina Dentalium, una mica de farina de gla, una mica de carn seca , els seus pals de foc, un buirac ple de fletxes i el seu arc ". Altres dos llibres del Dr. Pope publicats per la Universitat de Califòrnia són la història mèdica de Ishi (1920) i Un Estudi De Arcs i fletxes (1923).

La pèrdua del seu amic i company no va disminuir la passió del Dr. Pope per l'arc i la caça. Ben aviat Pope, Young i Compton van renovar el seu hàbit de càmping i la caça amb l'arc després de la mort de Ishi, prenent tot d'aus, cérvols i caça menor. Pope va gravar moltes d'aquests caceres en el seu clàssic, La caça amb l'arc i la fletxa (1923). Sempre incansable cercador d'aventures, va viatjar a Yellowstone Park amb Young, per desafiar el gran ós americà, el grizzly.

Animat pel seu èxit en Yellowstone i acompanyat per l'escriptor i també arquer Stewart Edward White, es van aventurar al continent negre a la recerca d'un repte encara més gran, el lleó africà. Durant el llarg safari que durà cinc mesos, els seus trofeus inclosos gasela Thompson, Reedbuck, antílops, nyus, Kongoni, eland, xacals, hienes i variada caça menor. El punt culminant del safari era assolir diversos lleons africans amb els seus arcs i fletxes, aquest últim documentat per Pope a l'Aventurer Archers (1926) i es va oferir des d'una perspectiva diferent a la de Stewart Edward White Lions en el Camí (1926).

A diferència de Maurici i Will H. Thompson, que va ser pioner en el tir amb arc i popular en la dècada de 1800, Pope va ser alhora un arquer consumat i arquer de caça, de manera que tots els seus arcs, fletxes i accessoris. El Dr. Saxton T. Pope va contreure pneumònia poc després del seu retorn de l'Àfrica i va morir el 8 d'agost de 1926.

Pope va inspirar Art Young i els dos va fer moltes caceres d'hora dies amb arc i fletxa. Dr. Pope va escriure un dels primers llibres que expliquen realment la caça amb arc d'avui dia, titulat "Caça amb arc amb un arc i fletxa." Com a llegat, Saxton Pope i Arthur Young han estat honrats com els homònims del Pope &Young Club, una organització dedicada a la caça amb arc, que continua en l'actualitat i inclou el seu propi llibre de rècords mundial per al joc de l'Amèrica del Nord. Per tal de ser introduïts en els registres Pope & Young, l'animal de caça ha de ser abatut amb un arc i una fletxa.També va reintroduir l'arc tradicional i la fletxa seguint habilitats apreses de Ishi a altres comunitats d'indígenes que n' havien perdut l'art.

Art Young va ser un dels primers caçadors amb arc d'Alaska i així ho va explicar durant el rodatge dels primers documentals que posteriorment inspirarien a Fred Bear